Andrea Fernández Martín Dilluns 12 de desembre de 2011
EN JOANET DE SA GERRA
Això era i no era en Joanet de sa gerra, la seva dona i els seus set infants. Un dia va passar per allà un jove ple de faves i li ca caure una fava al jardí d'en Joanet i d'allà va crèixer una favera molt alta que arribava fins al cel. La dona li va dir a en Joanet:
- Vull que pugis la favera i que li diguis al bon Jesús que ens doni una barraca perquè dins de la gerra estam massa estrets.
En Joan va pujar la favera i va dir:
- Toc, Toc.
- Qui es?
- Som en Joanet de sa gerra.
- Què vols?
- Idò que la meva dona vol que ens doneu una barraca perquè dins la gerra estam massa estrets.
En Pere s'ho va preguntar al bon Jesús i s'ho va concedir. Va passar el temps i la dona li va dir a en Joanet:
- Puja al cel i digues al bon Jesús que ens doni una casa més gran.
En Joan va tornar pujar al cel i va dir:
- Toc, Toc.
- Qui es?
- Som en Joanet de sa gerra.
- Què vols?
- La meva dona vol que ens doneu una casa encara més gran.
En Pere s'ho va preguntar al bon Jesús i s'ho va concedir. Més tard volien tenir qualque treball i la dona li va dir a en Joanet:
- Torna a pujar la favera i digue-li al bon Jesús que et faci metge, a jo metgessa i als fills metgessos.
En Pere tot cansat va tornar pujar la favera i li va dir a en Pere:
- Toc, toc.
- Qui es?
- Sóc en Joanet de sa gerra.
- Mira que la teva dona és, ejem, ejem.
- Què vols?
- Vull que ens facis metge a ella metgessa i als meus fills metgessos.
En Pere s'ho va preguntar al bon Jesús i s'ho va concedir. Tots treballaven molt, fins que un dia la dona va dir:
- Això no és viure!!
- Torna a pujar al cel i digue-li al bon Jesús que et faci batle, a jo batlessa i als fills betlessos.
En Joanet tot fart de pujar i baixar tantes vegades, no era lo seu. Quan va arribar al cel va dir:
- Toc, Toc.
- Qui es ?
- Sóc en Joanet de sa gerra.
- Queee vooolss?
- La meva dona...
- Es que la teva dona...” tela marinera”
- La meva dona vol que em faceu batle, a ella batlessai als meus fills batlessos.
En Pere s'ho va dir al bon Jesús, hi sabeu que va dir?...S'ho va concedir. Passaren dies i dies fins que la seva dona va dir:
- Joanet torna a pujar al cel i digue-li al bon Jesús que et faci rei, a jo reina i als fills reietons.
En Joanet va tornar a pujar al cel i va dir:
- AAA... Toc, Toc.
- Qui es?
- Sóc en Joanet de la gerra que vinc a demanar més.
- Què vols?
- Vull que em facis rei, a la meva dona reina i als meus fills reietons.
- No sé si vos concedirà.
En Pere s'ho va preguntar al bon Jesús i s'ho va concedir. Un dia la dona va dir a en Joanet:
- Torna a pujar al cel i digue-li al bon Jesús que et faci Jesús, a jo la puríssima i als fills bon Jesusons.
En Jesús en escoltar això no s'ho va concedir, i de tant que va demanar es va quedar amb sa gerra.
I SI NO SÓN VIUS SON MORTS.
LA PRINCESA DE LA MEL
Contada per Josep Maria Serra i Forné, de Bellpuig
Una vegada hi havia tres germans tot eixerits, que eren molt pobres. Veient que al poble no hi havia manera de mantenir-s'hi, van determinar d'anar-se'n a provar fortuna.
Varen marxar tots tres per un camí, i quan feia temps que caminaven, van veure un cau de formigues. El noi gran i el mitjà, instintivament, van agafar un grapat de terra i ja van ser posats allí al peu del cau a veure com ho havien de fer per tapar-lo. el petit s'hi va oposar i, així com va poder, se'ls va emportar, dient-los que no podien fer cap mal a aquelles pobres bestioles de les quals cap mal n'havien rebut.
Al cap d'una estona de caminar, passen pel peu d'un estany en el qual hi nedaven unes oques. Els dos nois més grans, veure les oques i agafar una pedra per tirar-les-hi, tot va ser u, però el petit els ho va treure del cap i van seguir avant el seu viatge.
Al cap d'uns quans dies de caminar, veuen que d'un arbre en penjava un formós eixam d'abelles. Així que el veuen els dos nois més grans amb igual instint van tractar de calar-li foc, però també fou el petit el qie els va convencer que no devien deturar de fer mal a ningú.
A tot això anaven caminant, i quan semblava que no havien de trobar mai la fi del seu viatge, et veuen un castell molt gran que els tapava tot el camí.
Arriben, truquen a la porta i compareix una dona molt vella o mal vestida a obrir-los. Li demanen acolliment per a passar la nit, i la vella els fa entrar i els arregla el sopar .
A l'endemà al matí, així el llevaren, hi compareix la vella, i els diu:
-- Mireu: heu vingut a parar a un castell, en el qual hi ha tres priceses encantades, i aquells que els hi trauran l'encant es podran casar amb elles.
Varen marxar tots tres per un camí, i quan feia temps que caminaven, van veure un cau de formigues. El noi gran i el mitjà, instintivament, van agafar un grapat de terra i ja van ser posats allí al peu del cau a veure com ho havien de fer per tapar-lo. el petit s'hi va oposar i, així com va poder, se'ls va emportar, dient-los que no podien fer cap mal a aquelles pobres bestioles de les quals cap mal n'havien rebut.
Al cap d'una estona de caminar, passen pel peu d'un estany en el qual hi nedaven unes oques. Els dos nois més grans, veure les oques i agafar una pedra per tirar-les-hi, tot va ser u, però el petit els ho va treure del cap i van seguir avant el seu viatge.
Al cap d'uns quans dies de caminar, veuen que d'un arbre en penjava un formós eixam d'abelles. Així que el veuen els dos nois més grans amb igual instint van tractar de calar-li foc, però també fou el petit el qie els va convencer que no devien deturar de fer mal a ningú.
A tot això anaven caminant, i quan semblava que no havien de trobar mai la fi del seu viatge, et veuen un castell molt gran que els tapava tot el camí.
Arriben, truquen a la porta i compareix una dona molt vella o mal vestida a obrir-los. Li demanen acolliment per a passar la nit, i la vella els fa entrar i els arregla el sopar .
A l'endemà al matí, així el llevaren, hi compareix la vella, i els diu:
-- Mireu: heu vingut a parar a un castell, en el qual hi ha tres priceses encantades, i aquells que els hi trauran l'encant es podran casar amb elles.
Contents els jovens caminants, van dir a la vella, per boca dl més gran, que els digués ço que calia fer per a desencantar les priceses, que tots tres estaven dispossats a fer-ho.
La vella els féu per resposta:
-- M'heu de sortir bé de tres proves que us diré, acaba't un l'altre.
-- M'heu de sortir bé de tres proves que us diré, acaba't un l'altre.
Al dia següent crida al més gran i li diu que la seguís. El porta a un jardí on hi havia un rètol que deia que, qui volgués desencantar a les princeses, havia d'anar al bosc del palau i arreplegar mil pedres que eren les que entraven en el collar de la princesa i s'hi casaria, però si no trobava totes mil pedres, quedaria convertit en una estàtua de marbre com tantes d'altres que n'hi havia al jardí.
Va sorti el noi gran cap al bosc del palau, i del matí fins al vespre no en va poder collir més que cincuanta. Arriba al palau tot mústic i quan la vella li va demanar quantes pedres duia, no n'hi va poder ensenyar més que cinquanta. La vella no va dir res, però traient-se una vareta, el toca al cap i el converteix en una estàtua de marbre.
Va sorti el noi gran cap al bosc del palau, i del matí fins al vespre no en va poder collir més que cincuanta. Arriba al palau tot mústic i quan la vella li va demanar quantes pedres duia, no n'hi va poder ensenyar més que cinquanta. La vella no va dir res, però traient-se una vareta, el toca al cap i el converteix en una estàtua de marbre.
L'endemà va ser posat a prova el germà segon, i igualment que el primer, anà a llegir el rètol del jardí, en el qual es deia que aquell qui trobés les mil pedres precioses de que estava compost el collar de la princesa, que s'hi casaria en desencantar-la, però que qui no les trobés totes, quedaria convertit en estàtua.
Marxà el segon germà cap al bosc del castell i, després de cercar pedres precioses, va tornar al vespre portant-ne cinquanta, de les mil que entraven al collar de la princesa. Igualment que son germà gran, va ésser convertit en estàtua per la vella guardiana.
Toca el torn al germà petit i el matix que els altres germans va ésser portat del primer jardí, per tal que llegís la manera com podia obtenir el desencantament de la princesa, amb la qual podria casa-se.
El pobre noi surt cap al bosc amb el cor oprimit, pensant la fi que li esperava, així com als altres germans, però Nostre Senyor, que no deixa mai sense recompensa cap bona acció, ho tenia disposat d'una altra manera.
Mentre estava plorant amb desconsol, arriba amb tota la pressa que calia el rei de les formigues, d'aquell cau de formigues que havien trobat pel camí els tres germans.
-- De què plores, noi? -li pregunta.
Marxà el segon germà cap al bosc del castell i, després de cercar pedres precioses, va tornar al vespre portant-ne cinquanta, de les mil que entraven al collar de la princesa. Igualment que son germà gran, va ésser convertit en estàtua per la vella guardiana.
Toca el torn al germà petit i el matix que els altres germans va ésser portat del primer jardí, per tal que llegís la manera com podia obtenir el desencantament de la princesa, amb la qual podria casa-se.
El pobre noi surt cap al bosc amb el cor oprimit, pensant la fi que li esperava, així com als altres germans, però Nostre Senyor, que no deixa mai sense recompensa cap bona acció, ho tenia disposat d'una altra manera.
Mentre estava plorant amb desconsol, arriba amb tota la pressa que calia el rei de les formigues, d'aquell cau de formigues que havien trobat pel camí els tres germans.
-- De què plores, noi? -li pregunta.
-- De què voleu que plori, sino de la meva desventura! Figureu-vos que he de cercar mil pedres precioses que entraven en el collar d'una princesa, o si no en convertiran en una estàtua.
--Docs mira, jo et trauré del compromís.
Crida els seus súbdits, compareixen a mils, i al cap de ben poca estona el noi tenia al seu poder les mil pedres del collar de la princesa.
Aqueixa recompensa va obtenir de no haver permés que els seus germans inquietessin les formigues d'aquell cau que trobaren pel camí.
Se'n va cap al palau i ja va trobar la vella que l'esperava:
-- A veure quantes pedres precioses portes? -li demana.
Aqueixa recompensa va obtenir de no haver permés que els seus germans inquietessin les formigues d'aquell cau que trobaren pel camí.
Se'n va cap al palau i ja va trobar la vella que l'esperava:
-- A veure quantes pedres precioses portes? -li demana.
-- Vós mateixa ho podreu veure! Teniu! - i n'hi aboca tota una mocadorada.
Les conta la vella i, just, en punt, n'hi havien mil.
En va estar molt contenta i va dir al noi:
-- Molt bé!, molt bé! A veure si et sabràs sortir de les altres proves que et posaré.
Les conta la vella i, just, en punt, n'hi havien mil.
En va estar molt contenta i va dir al noi:
-- Molt bé!, molt bé! A veure si et sabràs sortir de les altres proves que et posaré.
-- Mira, coma segona prova, has d'anar al jardí i hi veuràs un estany, dins d'aquell estany hi va caure un dia una clau que ens fa falta per al desencantament de la princesa.
El pobre noi no va dir res, però se'n va anar tot contristat cap al jardí.
S'encomanava a Déu de tot cor, per tal que rebés una llum d'inspiració i, feta la seva pregària, es va posar al peu de l'estany, mirant d'ací i d'allà, per veure si entrellucava la calu perduda, al fons, i estat amb aquelles, li compareix l'ànec, aquell mateix ànnec al qual per bondat del seu cor va evitar que els seus germas fessin una mala jugada. Se li posa davant, i li demana per què estava trist.
L'hi conta el noi, i l'ànec respon:
-- Com sóc agraït, jo et donaré la clau perduda a dins de l'estany. Així et recompensaré de bona acció que vas fer en favor meu, evitant que els teus germans em maltractessin.
I dient això, es tira a l'estany, es capbussa i surt al cap de poc amb la clau penjada al bec.
Content el noi, se'n va cap a trobar la vella, que ja l'esperava, i va estar-ne molt contenta.
-- A veure -li va dir- si ara et desempallegues de la tercera prova, i tot anirà com una seda. Mira et posaràs davant de tres estàtues que són les princeses encantades. Totes aniran tapades amb un vel, de tal faisó que no se'ls hi veurà més que la boca. Doncs bé, només que mirant a l'una i a l'altra, has de coneixer quina de les tres princeses va menjar mel un dia.
--D'aquesta sí que no en surto - va dir-se el noi, i tan capficat estava, que no va donar-se compte que la vella havia desaparegut.
Mes, va durar poc la distracció perquè tot seguit se li presenta la reina de les abelles, la reina d'aquell rusc que volien cremar els seus germans i que ell no ho va permetre, i demanant-li per què estava tan trist, quan el noi l'hi va haver dit, contesta la reina de les abelles:
--Jo faré per tu el que tu vas fer per les abelles. Mira bé on me posaré, i la princesa que estará davall meu, aquella és la que un dia va menjar mel.
Tot just havien tingut aquest enraonament amb la reina de les abelles, la vella guardina del castell crida el noi des d'una sala de tocant allí mateix, i li diu:
-- Entra, ja pots entrar, i trobarás les tres princeses encantades, a punt de desencantar.
El noi entrà tot coratjós i et veu tres oies tapades de cata amb un vel, de manera que no se'ls veia més que la boca. Les mira totes tres per a fer el paperot, però veu que la reina de les abelles volava damunt del cap d'una de les princeses, i diu tot resolt:
--Aquesta!, aquesta és la princesa que un dia va menjar mel.
S'encomanava a Déu de tot cor, per tal que rebés una llum d'inspiració i, feta la seva pregària, es va posar al peu de l'estany, mirant d'ací i d'allà, per veure si entrellucava la calu perduda, al fons, i estat amb aquelles, li compareix l'ànec, aquell mateix ànnec al qual per bondat del seu cor va evitar que els seus germas fessin una mala jugada. Se li posa davant, i li demana per què estava trist.
L'hi conta el noi, i l'ànec respon:
-- Com sóc agraït, jo et donaré la clau perduda a dins de l'estany. Així et recompensaré de bona acció que vas fer en favor meu, evitant que els teus germans em maltractessin.
I dient això, es tira a l'estany, es capbussa i surt al cap de poc amb la clau penjada al bec.
Content el noi, se'n va cap a trobar la vella, que ja l'esperava, i va estar-ne molt contenta.
-- A veure -li va dir- si ara et desempallegues de la tercera prova, i tot anirà com una seda. Mira et posaràs davant de tres estàtues que són les princeses encantades. Totes aniran tapades amb un vel, de tal faisó que no se'ls hi veurà més que la boca. Doncs bé, només que mirant a l'una i a l'altra, has de coneixer quina de les tres princeses va menjar mel un dia.
--D'aquesta sí que no en surto - va dir-se el noi, i tan capficat estava, que no va donar-se compte que la vella havia desaparegut.
Mes, va durar poc la distracció perquè tot seguit se li presenta la reina de les abelles, la reina d'aquell rusc que volien cremar els seus germans i que ell no ho va permetre, i demanant-li per què estava tan trist, quan el noi l'hi va haver dit, contesta la reina de les abelles:
--Jo faré per tu el que tu vas fer per les abelles. Mira bé on me posaré, i la princesa que estará davall meu, aquella és la que un dia va menjar mel.
Tot just havien tingut aquest enraonament amb la reina de les abelles, la vella guardina del castell crida el noi des d'una sala de tocant allí mateix, i li diu:
-- Entra, ja pots entrar, i trobarás les tres princeses encantades, a punt de desencantar.
El noi entrà tot coratjós i et veu tres oies tapades de cata amb un vel, de manera que no se'ls veia més que la boca. Les mira totes tres per a fer el paperot, però veu que la reina de les abelles volava damunt del cap d'una de les princeses, i diu tot resolt:
--Aquesta!, aquesta és la princesa que un dia va menjar mel.
--Ho has endevinat! -va dir la interesada, i en aquell mateix moment llença el vel que li tapava la cara i va restar al descobert el rostre de la vella guardiana del castell, però una vegada s'hagué tret el vel i els pellingos que li cobrien el cos, aquella cara vella i arrugada es tornà una cara jove i resplendent, i els vestit pobres que portava, uns vestits de seda que enlluernaven de mirar.
La vareta que sempre duia a la mà es convertí en un ceptre d'or, i tocant amb la punta del ceptre les altres princeses, els caigueren les robes pobres que les cobrien, i aparegueren amb una cara tan bonica com la d'ella mateixa.
Desencantades que foren totes tres princeses, la més guapa de totes picà de mans i tot el que hi havia al castell es va desencantar, aquelles estàtues de marbre es convertiren en joves i tot el castell es cobrí de flors i de càntics d'ocells.
El més petit dels tres germans es casà amb la princesa que era la senyora del castell, i els altres dos es casaren amb les altres dues i se'n anaren a uns altres castells.
I tots van viure feliços molts anys
La vareta que sempre duia a la mà es convertí en un ceptre d'or, i tocant amb la punta del ceptre les altres princeses, els caigueren les robes pobres que les cobrien, i aparegueren amb una cara tan bonica com la d'ella mateixa.
Desencantades que foren totes tres princeses, la més guapa de totes picà de mans i tot el que hi havia al castell es va desencantar, aquelles estàtues de marbre es convertiren en joves i tot el castell es cobrí de flors i de càntics d'ocells.
El més petit dels tres germans es casà amb la princesa que era la senyora del castell, i els altres dos es casaren amb les altres dues i se'n anaren a uns altres castells.
I tots van viure feliços molts anys
CLASSES DE RONDALLES
Rondalles meravelloses: Hi intervenen éssers humans dotats de facultats sobrenatutals i objectes posseïts de virtuts màgiques.
Rondalles d'animals: Els protagonistes són animals personificats, la fam és quasi sempre la causa dels conflictes.
Rodalles de costums: Reflecteixen la forma de vida de la gent que viu al camp. Hi intervenen persones que es comporten de manera humana i resolen els conflictes plantejats sense cap ajuda meravellosa.
* En Coeta De Dimoni *
Hi havia una vegada un monstruet que es nomia Coeta de Dimoni, era petit, tant i tot que mesurava mig metre. Era de color verd fort, amb un sol ull de color blau cel i té una coa de dimoni amb la punta de color vermell. Per això el seus pares el varen posar de nom Coeta de Dimoni. Li agrada molt menjar i sobretot dormir.
Viu a una cova dins el bosc fosc de Tonutre. La seva cova és fosca, fresca en estiu i calenta a l'hivern, i hi viu tot sol.
Un dia passejant va topar amb una monstrueta del mateix tipus que ell. Ella era de color lila amb cercles de color groc que nomia Trieneta.
Ell li va dir:
-Bon dia, com et dius?
I ella va respondre:
-Trieneta , i tu?
-Coeta de Dimoni , per cert el teu nom és molt bonic , venga que te convidaré a prendre un cafè.
Aleshores varen aran a casa de'n Coeta de Dimoni . Quan varen arribar en Coeta de Dimoni li va demanar :
-Vols el cafè descafeïnat o amb cafeïna? I si vols et puc posar llet.
I ella va contestar:
-Descafeinat amb llet, per favor.
I ell va dir :
-Val
L' endemà al matí van sortir a passejar , i en Coeta de Dimoni va collir un ram de flors a na Trieneta , li va agafar les seves flors favorites . Les roses i les violetes . Ell va treure una capsa de tela i en Coeta de Dimoni li va dir :
-Vols que anem a sopar?
I na Trineneta va respondre :
-Vale, em vens a cercar a les vuit i mitja
I ell li va dir :
-Vale
Més tard en Coeta de Dimoni la va anar a cercar i tots dos varen aran a sopar a un restaurant boníssim . Al cap d' uns mesos en Coeta de Dimoni li va demanar a na Trinieta :
-Et vols casar amb mi ?
I na Trinieta va dir:
-Sí que vull.
Es varen casar, varen ser molt feliços i varen tenir quatre fills .
*Fi*
Paula Nadal 5ºA
Gonzalo Dorrego Sanz
Els dos bessons
Això era i no era,un home amb una dona, una egua i una cusseta. Un dia va pescar un peix i el peix el va dir que li donàs un tros d'ell a sa seva dona, un altre a l'egua i s'altre a la seva cusseta. I va fer això; quan va passar un temps la dona va tenir dos bessons, l'egua dos cavallets i la cussa dos canets. Un dia en Joan va sortir amb es cavall i es ca i va trobar una princesa fermada. La va desfermar i va lluitar amb un drac i el va guanyar. Després va collir ses llengües. Quan sa princesa va arribar al castell el rei va dir que ella es casaria amb qui va matar al drac. Va arribar un mentider i va dir que ell va matar al drac. Però després va tornar en Joan i es varen casar. Més tard en Joan va anar a un castell. Allà es va trobar a una vella que el va fer una trampa i va sortir a una presó. Dies més tard Bernadet va anar a buscar al seu germà. Quan es va trobar a la vella, la va amenaçar. Va trobar al seu germà i vàren ser feliços per sempre.
